La periodista esportiva Sandra Córdoba emociona al voltant de la carrera popular amb un article ple d
L’última corredora de la carrera popular d’Aspromvise va creuar la meta el dijous al voltant de les 13 del mig dia. No han parat d’aparèixer comentaris, imatges, reflexions i tantes coses que fan gran aquesta fita esportiva. Les emocions que es viuen eixe dia ens les fa veure Sandra Córdoba, periodista esportiva que fer la carrera popular acompanyant a una atleta en cadira de rodes. Sandra, en una article que titola L’efecte Aspromivise ens trasllada a cadascun dels metres del recorregut, Un article imprescindible de llegir i que demostra l’important que són persones com aquesta periodista en la nostra societat. La carrera popular és molt més que el simple córrer i l’efecte Aspromvise així ho demostra.
L’Efecte Aspromivise
Tots tenim eixa pel·lícula que hem vist no sé quantes vegades. Pensa, segur que se t’ocorre un títol. Jo he perdut el compte amb La La Land. Sempre em passa el mateix; ve la part dels crèdits i automàticament entre en una espiral d’immersió en la que m’abelleix coreografiar fins els despertars. Que eixir a caminar amb auriculars es puga convertir en un flashmob estil musical on qualsevol persona siga capaç de sincronitzar passos de ball inexistents. O que puga arribar a ser bona idea això de formar-se un embús en l’A-7 mentre els conductors decideixen pujar-se als seus capons i cantar a l’uníson eixa mítica escena d’Another Day of Sun. No sols li tinc una especial tendresa per ser una finestra oberta als somnis. Sinó pel seu gran valor emocional. Saps, hi ha persones que es trenen a tu en el moment i el lloc adequat. El mateix passa amb les pel·lícules. Rius, plores, sents, t’identifiques i descobreixes un exercici d’introspecció que creix cada vegada que la repeteixes en els teus ulls.
Després estan els dies de pel·lícula, sense cinema pel mig. La realitat tatxa qualsevol ficció, per això ens apassiona tant reviure-la. No fa falta imaginar-nos-la, tan sols palpar-la amb les mans. El de hui, 27 d’abril, està tenyit amb “l’efecte Aspromivise”. És un terme que he encunyat des de la meua pròpia invenció i que percep des de la primera vegada que em vaig submergir en el centre ocupacional. Vos ho explique: t’embolica la sensació que les persones floreixen i que en el seu transcurs la serotonina, endorfina, dopamina i oxitocina arriben al seu punt àlgid. Traspassa qualsevol mètrica que intente freqüenciar les emocions i ni tan sols els pulsòmetres detecten la infinitat de batecs que emboliquen la caixa toràcica. Sents que la teua felicitat és una travessia que solca a la velocitat de la llum. No tens resposta per a quasi res, però l’alegria t’abraça amb exaltació.
Ací estic, per segona vegada consecutiva, en la carrera per a persones amb diversitat funcional, carregada amb “l’efecte Aspromivise” i disposada a reviure el seu rerefons a través de l’experiència dels que escriuen la seua història. Res més arribar em trobe amb una marea taronja que s’entrecreua. Recorde com la immediatesa controla moltes vegades el nostre temps, com xoquem amb les presses, com traspaperem l’important, però en un espetec les varetes del rellotge es detenen. Comencen a unir voluntaris amb usuaris, com una recreació d’eixe fil roig tan famós que connecta als que estan predestinats a conèixer-se. El missatge és clar: acompanya’m en aquest fragment de la meua vida, perquè, “amb tu, anem més lluny”. Les barreres socials sempre es derroquen millor si l’espenta és col·lectiva.
Com en tota pel·lícula, els dies també es ballen amb banda sonora. La simbiosi entre Maldita Nerea i Andreu Valor fa que “Extraordinària” ressone entre les oïdes de la multitud. I llavors, comença el moviment. Els usuaris d’Aspromivise dansen mentre els concordes sonen en clau de diversitat. Mocadors a l’aire i llibertat. Com quan obris la finestreta del cotxe i et pega la brisa en la cara o quan deixes de qüestionar-te si estàs fent el ridícul; quan gaudeixes de la teua cançó a la dutxa o acabes amb una cefalea desenfrenada per tant riure. Tot això es respira en els seus rostres, es mostren tal com són, sense necessitat de discreció i amb la mirada focalitzada cap a una societat més justa.
Comença la carrera. 1206 participants sota el dorsal 1005. Els números simbolitzen moments transcendentals. El d’enguany resplendeix amb la figura d’Àlex Roca; el seu grau de discapacitat (del 76%) no ha sigut una trava per a travessar la meta d’una marató. Ell és l’espill en el qual es veuen reflectits tots els que corren per a alçar els seus drets, per a traure de l’ombra a la inclusió. Ningú aparta la vista, tots miren de front la seua veritat, interioritzen el seu lema: “el límit te’l poses tu”. Els carrers del casc antic de Xàtiva s’omplin de persones amb capacitats diferents, ànimes que pregonen entre salts i somriures la convivència. Cada pas que donen va acompanyat de pancartes, sons i tota una pluralitat de veus de xiquets d’escoles i instituts que creen amb amor més llaços comunitaris. Perquè no ho oblidem; els centres educatius són el millor passadís per a nodrir cors que caminen cap a l’equitat.
Durant els 2200 metres no deixe de fixar-me en la quantitat de rostres que semblen haver-se contagiat de “l’efecte Aspromivise”. No m’estranya, és inherent a l’ésser humà dotar-se de totes les vibracions que ens impulsen a aplaudir amb ímpetu, a dibuixar en la nostra expressió somriures per inèrcia, a sentir que eixes quatre hormones de la felicitat que abans esmentava freguen sense dissimulació l’èxtasi. Travessem la meta; el rock de Dekubito Pron and the Supins ens espera per a donar el colp final d’identitat.
Hi ha dies de pel·lícula que rememores una vegada i una altra. Penses que eres una mera espectadora, però t’adones que en realitat des del moment que traspasses la línia de meta la teua vida ja ha traçat un propòsit que s’entrellaça amb les milers de vides que també presencien. Ja saps, hi ha persones que es trenen a tu en en lloc i el moment adequat; ara, 1206 corren en equip. Vides repletes de moltes possibilitats, de normalitat, d’amor correspost, d’una calidesa que es busca des de l’interior per a apreciar que compartir el que som sense conjectures ni prejudicis és el que ens manté ferms, el que ens desperta cada dia per a prosseguir amb la nostra millor versió. Ja ho diu La La Land, no importa el pes de les cirumstàncies que tracten d’ennuvolar-nos, sempre existeix la possibilitat d’un altre dia de sol.
Sandra Córdoba López
