La periodista esportiva Sandra Córdoba ens mostra una visió íntima de la carrera.
Quan esdeveniments arriben a despertar sentiments i aquestos tenen un camí de retorn, a les persones que ofereixen una carrera com la que Aspromivise organitza, es per sentir-se satisfetes. La carrera per a persones amb diversitat funcional que es va celebrar el passat 5 de maig, en els dies posteriors ha continuat donant petjades, en aquest cas en forma de paraules i emocions. Les que ens porta la periodista esportiva Sandra Córdoba, que va realitzar tot el recorregut acompanyant a una corredora i lluint el dorsal 261 al llarg dels dos mil dos-cents metres. Un article d’obligada lectura.
LA CARRERA DE LA VIDA.
No sé si estaràs d’acord amb mi, però sempre he pensat que la música és el llenguatge emocional més directe que existeix. Quantes cançons ens han connectat amb records, amb persones, amb sentiments. Quantes vegades hem posat lletra a a eixes sensacions fugitives que no s’entenen per mitjà de la paraula.
Hi ha dies que porten la seua pròpia melodia. Ho vaig saber el 5 de maig; Mentre em nuava les sabatilles, Fotosíntesi de La Fúmiga va inundar les meues oïdes i li va posar so a tot el que estava per arribar. Stop: si estàs llegint això vull que la busques, agafes els auriculars, i puges al màxim el volum. Benvinguts a la carrera de la vida.
“Una llavor amb tot per fer. Agafa’t fort per si bufa el vent”, comença la cançó. Entre les arrels de la visibilitat, la diversitat i la inclusió Aspromivise presentava la seua XIV carrera popular per a persones amb diversitat funcional. Porten ja anys fent-la i mai ha perdut la seua essència. Mirava al meu voltant sense poder deixar de somriure. Mentre el sol ens acariciava em va vindre a la ment lo bonica que és la màgia de les primeres vegades. La primera vegada que viatges, la primera vegada que t’abracen, la primera vegada que t’enamores. Va ser Raquel la que li va posar rostre a la meua primera vegada en la carrera i la que em va ensenyar que hi ha somriures que parlen per si soles.
“Tens l’energia per volar i els peus a terra. Pas a pas”. 900 participants embolicats d’abraçades sanadores, salts d’alegria, mirades d’adrenalina. Diferents generacions agafades de la mà, diferents batecs sonant a l’uníson. Has sentit alguna vegada que, encara que fora de manera efímera aconseguies la felicitat màxima? Ho saps perquè et sents alliberada de qualsevol lligam, perds la noció del temps; només existeix l’ací i l’ara. Si haguera de posar cara a eixe estat triaria a molts dels participants, que bonic fou ser partícip d’eixe instant. Poc a poc, “s’albira la vida i entra llum per les fulles”. Tots els centres van passar a ser les ramificacions d’un mateix arbre. Alhora, els carrers de Xàtiva es van convertir en un llenç pintat de colors intensos, dels que et deixen sense alé, dels que porten implícits les ganes de seguir avant.
3, 2, 1. Comença la carrera. “Jo sé qui eres, tu entén que hi sóc”. Perquè d’això es tractava, de veure’ns immersos en la pell de l’altre. I allí estàvem tots entrellaçats com a peces d’un puzle que encaixava a la perfecció. Canviàrem el “vestit de flors” pel número 261, eixe dorsal que sota la figura de Kayhrine Switzer, es va convertir en un símbol de fortalesa i defensa dels drets de les dones. Per ella, per totes nosaltres, corríem per a aplegar al lloc que sempre ens ha correspost.
Tornada de la cançó: “I jo tan sols t’estava acompanyant. Els fruïts que ara reculls són teus, ja ho saps”. Qui ha dit que la carrera no siga una metàfora de la vida? En cada corba que superàvem, Raquel i jo ens comunicàvem amb l’art del contacte visual. Les dos coincidíem: les emocions que ens mouen per dins mai són lineals. Que un simple xoc de mans convertir-se en el major gest d’amor o si prefereixes com diu la cançó, en eixos “mecanismes d’amor natural”. Ho vaig entendre amb el reflex de tots els xiquets dels col·legis que ens donaven suport a ple pulmó. “Podeu amb tot” ,“Sou uns campions” ,“Creiem en vosaltres”,
posaven en cartells que alçaven amb ímpetu. I és que d’això va la vida, de processos compartits, de llançar llum, de voler-se , d’aprendre que junts, amb les nostres diferències i peculiaritats, ho podem tot, ho som tot. “I amb molta calma tot, tot, tot, tot,tot arribarà”. Últims segons. La respiració s’accelera, la freqüència cardíaca augmenta, els aplaudiments s’apoderen de l’ambient. El temps es deté, Raquel i jo ens mirem, alcem les mans, travessem la meta i ens fusionem en una abraçada profunda. 30 minuts que et deixen petjada en el cor, que et marquen, que et canvien, que travessen el túnel entre l’abans i el després. Sempre hi ha una cançó per a cada moment. La “fotosíntesi final” ja forma part del 5 de maig.
Sandra Córdoba López
