La periodista Sandra Córdoba relata la xerrada d‘Àlex Roca
Fa una setmana que Àlex Roca va pujar a l’escenari del Gran Teatre de Xàtiva. Una setmana després ja ens trobem en una realitat que fan més justes les paraules per descriure el que es va viure eixe dimecres 27 de maig. Possiblement perquè aquest recinte encara estava bocabadat de tanta emoció que es va generar, però també amb intenció de rebre imatges i paraules de persones que van estar escoltant eixos missatges i enregistrant imatges que van a quedar per la història d’Aspromvise. Un Teatre de gom a gom amb les entrades esgotades des de feia setmanes, ple de xiquetes i xiquets preparats per aprendre com es construeix una societat més justa però sobretot per escoltar una història que tenia un únic objectiu fer millors persones. Sandra Córdoba, periodista esportiva, ja amb algunes aparicions vinculades a Aspromivise escriu un text que reflexa des de l’emoció i el convenciment tot allò que es viure al Gran teatre amb Àlex Roca i Mari Carme MAza. Vos deixem amb aquest text que porta per títol, “La revolució dels peus esquerres”.
La revolució dels peus esquerres”.
Quantes vegades pronunciem “hui m’he alçat amb el peu esquerre”. Ho diguem quan el café es vessa damunt de la camisa abans d’eixir de casa, quan perdem l’autobús per uns segons o quan una telefonada inesperada ens trastoca els plans del dia. Ho diguem perquè hem convertit qualsevol contratemps en una explicació raonable per sentir que el món no està del nostre costat. Esperem sentir-nos millor. Esperem que passe la mala ratxa. Esperem tindre més temps, més diners, més confiança; que les circumstàcies siguen les adequades. Com si la vida fora eixe vestit que guardem per a les ocasions especials i que acaba passant anys a l’armari perquè cap dia ens sembla prou important per estrenar-lo.
Em va resultar impossible no pensar en tot allò mentre escoltava a Àlex Roca en la ponència organitzada per Aspromivise. Un peu marcat per dues operacions, un cos que ha hagut d’aprendre a conviure amb les seues limitacions i una discapacitat física del 76%, que no espera que les coses milloren per començar a viure. Potser perquè hi ha persones que es passen esperant el moment adequat i d’altres que acaben entenent que el moment adequat, simplement, no existeix.
Àlex va contar la seua història. Quan tenia sis mesos, una encefalitis viral va deixar-li una paràlisi cerebral permanent. Dit així sembla una sentència. Una d’eixes vivències que la societat acostuma a mirar amb llàstima o amb admiració excessiva, sense saber molt bé com fer-li front. Jo ho nomene, per entendre’ns entre tu i jo, la maledicció del “abans de saber”: eixa tendència a omplir els buits amb un “pobret”, un “no pot”, un “està malalt”, que s’activa automàticament sense preguntar massa. Però ell es nega a ocupar eixe lloc.
El seu objectiu era clar: l’endemà la mirada sobre la discapacitat no havia de ser la mateixa. Com t’arribe a expressar que el que va quedar flotant a la sala anava molt més enllà d’això. Ho intentaré.
Les seues cames acumulen maratons, triatlons i quilòmetres de desert. Però allò que realment ha recorregut Àlex Roca no es pot mesurar en línies d’arribada. Són anys escoltant pronòstics, advertències i portes que es tanquen abans d’hora. Per això, quan va recordar la Titan Desert, el més interessant no era la fotografia de meta. Era l’absència d’eixa fotografia la primera vegada que ho va intentar. Cal ser una mica masoca per jugar amb els nivells d’hidratació en una prova així. Pero allí estava ell, simulant una escena de Fast & Furious, on sembla que tot va al límit però el cos encara ha de dir l’última paraula. Per a ficar-te en context: Àlex beu amb un botellí, perquè sempre té la boca oberta, simple i directe, sense dramatismes afegits.
Deixent-nos de pel·lícules. La realitat es que la salut va alçar la mà abans que la meta entrara en joc. No va ser una decisió romàntica; el cos i la prudència s’imposaren sense negociar. I en una societat acostumada a consumir històries d’èxit empaquetades, sense esquerdes ni contradiccions, hi ha una sensació profundament poderosa en algú que decideix contar també la part que no va eixir bé. Simplement, és una qüestió de perspectiva; de vegades, el vertader aprenentatge arriba quan la prova t’obliga a parar. I tornar després ja no és una revenja, sinó una manera d’entendre millor fins on pots arribar. Sigues honest/a, no són els intents la part principal del teu relat?
I boom, benvingut fracàs. Mentre Àlex parlava em venia a la ment com vivim atrapats en una obsessió estranya amb l’èxit. Celebrem les medalles, els resultats però quasi mai les vegades que algú torna després d’haver caigut. I què és el fracàs vist des dels seus ulls? Fracassar és deixar de confiar en la possibilitat de tornar-ho a intentar. És permetre que la por o la frustració decidisca per tu. És abandonar un somni perquè un resultat puntual t’ha convençut que no el mereixes. Quants caps es capgirarien per dins i ixirien de la seua zona de confort a l’instant de sentir la seua percepció…
Àlex sembla haver entés una cosa que no sempre resulta evident: que els somnis no es compleixen perquè desapareixen els obstacles, sinó perquè hi ha qui decideix continuar malgrat ells. Mentre molts de nosaltres ajornem projectes, il·lusions o decisions, ell ha aprés a conviure amb la possibilitat de no aconseguir-los. I hi ha una llibertat enorme en això: quan deixes de tindre por al resultat, l’única cosa que et queda és intentar-ho.
“M’encanta la paraula no”, confessa Àlex. Dit així sona a provocació, però, quantes persones han hagut de demostrar el doble per aconseguir exactament el mateix? Li van dir que no podria fer esport. Que no podria traure’s el carnet de conduir. Li van posar traves quan va voler estudiar Integració Social, com si la seua presència ja fora una contradicció amb allò que volia aprendre. Com dues lletres poden arribar a tindre tant de pes? Àlex no és d’eixos que es queden a mitges; prefereix convertir murs en invitacions.
El seu lema és senzill: “El límit te’l poses tu”. Reconec que sempre m’havia paregut una d’eixes frases motivacionales que queden bé impreses en una samarreta. Però fer-la sonar en boca d’algú que ha passat mitja vida escoltant tot allò que no podia fer li dona un altre significat. Darrere hi ha lesions, dies dolents, frustracions, entrenaments, dubtes i una enorme capacitat per continuar caminant quan seria més fàcil quedar-se quiet. Hi ha també la certesa que els reptes necessiten esforç, però sobretot necessiten algú que crega en ells quan encara semblen impossibles.
Que fas amb tot el que sents i no pots explicar? La resposta d’Àlex condueix a l’equip vital; la seua mirada acaba tornant sempre a la mateixa persona. Potser perquè hi ha presències que no ocupen el centre de l’escena, però ho sostenen tot des de la vora. Així és Mari Carme. Ella és la veu d’Àlex. Literalment. Les paraules que ell construeix amb el llenguatge de signes troben en ella el camí per arribar a la resta. Però reduir-ho a una qüestió de traducció seria quedar-se molt curt.
El que realment es feia difícil de deixar de mirar era la manera com es trobaven en el mig del discurs, com si el temps entre ells fora un espai propi. Els dos, de front, feien viatjar les paraules d’un cos a l’altre. Àlex les dibuixava en l’aire amb les mans. Mari Carme les recollia i les llançava cap al públic amb so. I supose que l’amor també és això: convertirte en el lloc on les paraules de l’altre poden descansar. Fer-te espai dins del seu silenci i del seu ritme. I quedar-te.
Mari Carme no buscava el focus. Ni el necessitava. Però era impossible no reparar en ella: en la delicadesa amb què l’escoltava. En la naturalitat amb què transformava cada gest en una veu compartida. En eixa complicitat de qui porta molts anys caminant al mateix costat. Sovint contem les històries de superació en singular. Però la realitat quasi mai funciona així; hi ha sempre una altra trama que no ix en la foto: una xarxa invisible de persones sostenint, esperant, espentant quan fa falta i quedant-se en silenci quan el que toca és simplement estar.
Sense saber ben bé per què, em va tornar al cap Fix You. La mateixa melodia que havia obert la vesprada. I, de sobte, vaig entendre per què encaixava tan bé com a fil conductor. Àlex parlava de reptes, de límits, de superació. Però, mirant-los als dos, també parlava des de la intimitat, des del que és més difícil de dir en veu alta: la sort immensa que és trobar algú que, quan el món sembla no entendre’t, decidix aprendre a escoltar-te.
Quins són els vostres ídols?, va preguntar Àlex. De menuts, la resposta sol vindre quasi sola: futbolistes, samarretes d’equip, cares que ixen per la televisió. Els ídols canvien de forma sense avisar. Un dia estan lluny, en estadis, són intocables, quasi de cartó ploma, i amb els anys van perdent soroll mediàtic i guanyant presència quotidiana. Per a ell, el canvi té un nom que no apareix en cap pòster: el seu avi. No era famós, ni feia res extraordinari als ulls del món. Però ho era tot als seus: la persona que sempre hi era, sense condicions, sense horaris, sense desaparicions. El primer lloc on mirar quan la vida s’enreda. Créixer consisteix precisament en això: deixar d’admirar persones en pantalles i començar a valorar aquelles que ens han ensenyat a resistir, a estimar i ens han recolzat tan a prop que ja no sabries explicar qui eres abans d’ells.
Què seria de nosaltres si no aprenguerem a riuren’s de la nostra ombra? Àlex parla de la discapacitat amb una naturalitat desarmant, sense convertir-la en un tema prohibit ni en un motiu per enrogir les galtes. Ho diu com qui parla de la vida, sense embalatge extra. I això canvia el to de tot. Perquè quan la realitat deixa de tractar-se com una excepció, deixa també de generar distància. Quan la realitat deixa de ser tabú, la comprensió conversa sense filtres.
Els qui millor ho van entendre van ser, probablement, els xiquets. Mentre els adults solem buscar les paraules correctes i caminar amb peus de plom, ells preguntaven amb una sinceritat admirable: com menges?, pots córrer ara mateix?, quin és l’esport que més t’ha costat? La curiositat infantil té un força meravellosa: encara no està contaminada pels prejudicis. Pregunten perquè volen entendre. I entendre és sempre el primer pas cap a la inclusió. També va haver-hi reptes improvisats. Jesús i Nacho, usuaris d’Aspromivise, el van desafiar a jugar a boccia. I allí no hi havia un atleta conegut ni una figura mediàtica. Només persones regalant-se una estona, rient i desmuntant, sense discursos, la idea que hi ha maneres “correctes” d’estar al món. I si arribats a aquest punt encara no t’ha calat el concepte, només has de deixar que una cançó ho acabe d’ordenar per dins: “Igual de diferents” d’Ivan Lane sonant una i altra vegada, no per convèncer, sinó per recordar. Que al final cadascú viu amb la seua manera de moure’s pel món, de dir les coses i d’estar present.
Abans d’acabar, Àlex i Mari Carme van fer una reflexió preciosa: de vegades regalen espills als seus amics. No perquè es miren millor, sinó perquè recorden que la persona més important de la seua vida és la que tenen davant. Després ens van proposar escriure cinc coses positives sobre nosaltres mateixos abans de dormir. I no sé què diu això de nosaltres, però sospite que per a molts va ser una proposta més difícil que córrer una marató.
Tots vam marxar amb una dosi de vida difícil d’explicar, d’eixes que no fan soroll però es queden adherides a la pell. Hi ha persones que travessen la vida donant moltes coses per fetes: caminar sense pensar en obstacles, entrar en un edifici sense preguntar-se per una rampa, arribar a un lloc sense calcular si està pensat per a tu. I hi ha altres que, en canvi, conviuen cada dia amb ajustos, barreres i mirades, fent càlculs que la majoria ni percebem. Malgrat els avanços, encara hi ha qui ha de fer un esforç afegit per habitar un món que no sempre ha estat dissenyat per a totes les persones. Per això resulta tan revelador escoltar algú que no parla des de la queixa ni des de la resignació, sinó des dela convicció tranquil·la que els prejudicis es poden desmuntar, una vegada i una altra, amb fets.
Quantes vegades pronunciem “hui m’he alçat amb el peu esquerre”. Aquella vesprada, l’expressió sonava diferent. Com si haguera perdut la seua comoditat habitual. Perquè potser el problema no és alçar-se amb el peu esquerre. Tampoc que els dies es compliquen o que les coses no isquen com esperàvem. Potser el que ens defineix no és el punt de partida, sinó el moviment que ve després: el que fem quan el dia ja ha començat i, tot i això, decidim no donar-lo per perdut.
És ací és on la frase deixa de ser una excusa i es convertix en una forma de resistència discreta, quotidiana, quasi invisible: la de no deixar que el primer pas determine tota la trajectòria. Potser la revolució dels peus esquerres és això. No esperar que els dies siguen perfectes per continuar vivint-los, sinó assumir que fins i tot els dies mal començats també es poden recòrrer fins al final.
Sandra Córdoba López
