En la carrera de 2023 ja ens trobàrem en aquesta mateixa situació de, malgrat passar els dies els pensaments de diferents moments o imatges no paren d’aparéixer a les nostres ments. Una carrera que desperta moltes emocions i així ens ho torna a fer veure la periodista Sandra Córdoba. En aquell moment l’expressió de L’efecte Aspromivise va suposar una marca que hem arrastrat fins el moment per tot el que aquesta entitat és capaç de generar. Ara, en una nova edició de la carrera la pròpia Sandra torna a emocionar-mos amb un article que porta per títol Miravila: quan la vida no cap en cap paraula, un article que li dona continuïtat a L’efecte Aspromivise. Un article imprescindible de llegir on la diversitat tal i com diu la periodista, no demana favors, només espai.
La carrera popular és molt més que el simple córrer i l’efecte Aspromvise 2.0 així ho demostra. Una carrera que fa que et tobes persones imprescindibles en la societat de les quals aprens contínuament.
Miravila: quan la vida no cap en cap paraula
Aquest article comença amb “Miravila”. Paraula tècnica? Sentiment? On la col·locaries? Podria ser un bon moment per a encendre el focus, posar música tensa i atrapar-te com eixa sèrie que no et deixa parar, on cada capítol sembla sortit de la ment d’un Sherlock Holmes. Però res més lluny de la realitat. El misteri es desfà poc a poc si deixes que els teus ulls passegen per les pròximes línies.
Et fique en context. “Miravila” no ve del diccionari ni de cap manual d’ús. Ve de l’ara, de la necessitat de posar forma i nom a tot allò que no cap en una sola mirada. Ve de l’essència d’Aspromivise. Alguna vegada t’ha passat que una emoció balla dins teu però cap terme sembla seguir el seu ritme? D’ací venen les seues arrels, i de la meua imaginació. L’etimologia és clara: Naix de la unió de “mirar” i “vila”, i significa literalment “el lloc des d’on es mira amb meravella”. No sé si recordaràs l’efecte Aspromivise, però si et resulta familiar pots arribar a ser conscient que m’encanta inventar-me paraules; és com dissenyar a mida un món on té cabuda tot allò que sents, allò que penses i fins i tot allò que encara no saps com dir.
El 22 de maig va ser el retrat del meu univers interior; la carrera, una finestra oberta per on entra llum que no sabies que existia. Més de 5000 persones celebraven baix una Xàtiva acolorida el segell de “Som diversitat”. I més que una etiqueta, era una declaració. Un crit suau, però ferm on les diferències no es tapen, s’abracen. Un trajecte on cada pas era compartit i dibuixava un mateix horitzó: córrer des del que som, amb tot el que som.
Eren les 12:00 del matí; no sé si has sentit parlar de les fotos mentals, són com un mapa íntim que el cervell crea per ordenar emocions i experiències. Amb el cap com a flaix, no les busques: són elles qui et trien. Sense adonar-me’n, el meu subconscient va tirar una ràfega i va unir dos fotogrames diferents, el 261 i el 1005, en un mateix carret; una seqüència que amb números reivindicava la visibilitat i el valor de qui sovint queda fora del focus habitual.
Mentre els límits es difuminaven en la línia d’eixida, vaig girar el meu cap i ho vaig saber: a vegades, les converses més profundes no necessiten veu. T’imagines la bellesa que sorgeix quan una mateixa realitat es contempla des de múltiples mirades? Ma tia Yolanda, Axel i la meua germana Marta van ser la certesa que la vida té infinites possibilitats. Van ser la imatge que cada emoció de qualsevol participant mereixia ser dita amb el seu propi so.
Hora de començar la carrera. Una travessia teixida per quatre vides diferents que s’escullen, la suma d’un relat col·lectiu que parla de comunitat, de contrastos que no separen, que construeixen en una sola direcció.
Córrer com un mateix
Axel va encetar la carrera lliure, amb els braços oberts i els ulls en constant moviment, com si el món li estiguera contant un secret a cada pas. No seguia un camí recte; dibuixava un propi alhora que escoltava el seu cos. Cada salt, cada gir, era una manera de llançar a l’aire la intensitat de viure. Darrere d’ell, amb dolçor, la seua iaia l’acompanyava. Era eixe fil invisible que uneix sense estirar, que sosté sense pesar. El tipus d’estima que mai es trenca.
Agafat de la mà de la meua germana trobava eixe punt de calma que es bressolava amb confiança. Marta sap com fer-ho: no li guia els passos, li ofereix un refugi segur. Es miren, se somriuen, i el temps sembla aturar-se entre cada parpelleig. En els seus ulls, l’autisme deixa de ser un mur, passa a ser pont cap a un diàleg silenciós que només ells saben desxifrar.
Des de la vorera, els companys de classe animaven Axel com millor saben: amb crits plens de complicitat i un suport que es fa sentir, encara que no es toque. Al llarg del recorregut, no van faltar els missatges d’ànim. Perquè això és precisament el que fa Aspromivise: generar vincles, trencar barreres i obrir camins compartits. Sense mapa, però amb la certesa que tots tenen el seu lloc.
No és ajudar, és comprendre
Paraules senzilles que amaguen un món d’empatia i sensibilitat, paraules que bateguen amb força dintre de Marta. Quan arribem a la meitat de la carrera, es gira un moment per veure si vaig darrere seu. Ho fa quasi sense pensar, com qui respira. I jo, com sempre, estic allà. No només darrere d’ella en aquell moment, sinó darrere d’ella en tants instants de la nostra vida. Perquè la vida que compartim va això, d’admiració.
L’admire quan riu amb els ulls. L’admire quan sap llegir silencis. L’admire quan, com hui, agafa la mà d’Axel amb tanta tendresa que sembla que tot es calme. No sé com explicar-ho, però fa fàcil allò que per a molts és complicat, té eixa manera de fer-te veure les coses des d’un lloc més just, més net, més humà.
¿Com veus tu la diferència? Ella és la meua resposta; no fa discursos. No vol ser exemple de res. Però mira la diversitat amb ulls de convivència, de respecte i d’acceptació profunda. On altres veuen límits, ella veu possibilitats; no assenyala la diferència, la viu. La celebra, la cuida, la respecta. I creu-me, és impossible no emocionar-se. Perquè sembla que només estiga acompanyant el pas d’un xiquet, però en realitat està deixant una empremta inesborrable.
On la velocitat perd sentit i guanya el cor
Hi ha moltes maneres de fer un discurs; la meua tia Yolanda ho fa amb gestos senzills i una presència que no cal traduir. Aquesta era la seua segona vegada i sé que com jo ella també ho sentia: córrer amb Aspromivise és tornar a sentir la il·lusió de les primeres vegades. Mai ha significat un recorregut de 45 minuts; es tracta més d’un espai immens, real, on la diversitat deixa de ser teoria i es converteix en persones que avancen juntes.
Amb la cadira preparada i aquell riure que només trau quan sap que s’apropa un moment especial, caminàvem sense pressa, sense pausa. Cartells com “Força!”, “Tu pots!”, “Junts som més forts!” feien vibrar l’ambient. Els aplaudiments es convertien en la banda sonora d’una jornada que Ivan Lane ens regalava amb la seua música. Perquè “Igual de diferents” és molt més que una cançó és l’himne per celebrar la singularitat de les persones.
La seua paràlisi cerebral no li impedia ser part de la carrera. De fet, la feia més gran. Perquè amb ella el temps va més lent, però va més ple. Mentre jo espentava la cadira, ella anava saludant amb els ulls. I de tant en tant, una besada. Una abraçada curta, espontània, com qui diu “estic bé”, “estic amb tu”.
No va ser només ella qui es va adaptar a la carrera. Va ser la cursa la que es va obrir per deixar-li pas. Un corredor es va apartar per deixar-nos passar, una monitora li va fer xocar la mà, una xiqueta li va dir “Ànim!” com si parlara a una campiona. I ho era. Córrer amb ella és això: entendre que el valor no és anar de pressa, sinó fer sentir a qualsevol part d’alguna cosa gran. I si aquesta cursa té tanta força, és perquè mostra això sense dir-ho: que la diversitat no demana favors, només espai.
Un sol moment, infinites vides
Si haguera de contar-te quantes lliçons vaig aprendre aquell dia, no em bastaria un nombre incontable de fulls. Vaig ser espectadora de tantes vides, tantes experiències i tantes possibilitats que ressonaven amb força… Vaig retrocedir per un instant al passat, a la meua primera cursa, aquella que vaig compartir amb Raquel. Molts voluntaris i usuaris portaven xapetes amb el seu rostre, un record viu que ens transporta a tot el que ella ens va ensenyar: gaudir amb ímpetu i amb el cor obert. Ella continua sent la vida que deixa en la resta, la història que hi ha darrere de tot el que són.
En un món saturat de presses i pantalles, on tot sembla reclamar la nostra atenció a crits, mirar la cara de la meua tia va ser com una sacsejada suau que em va portar al present. Vivim a un ritme frenètic, però la vida, la vida de veritat, no es mesura en segons, sinó en moments compartits, en l’autenticitat de la connexió humana. I allà, entre voluntaris, famílies, professionals i persones amb diversitat funcional ho deixàvem clar: viure és estar, sentir i estimar sense rellotge.
Marta, Axel, Yolanda i jo arribàrem junts a la meta: quatre realitats diferents, quatre formes de percebre el món, quatre peces que formaven part d’un engranatge viu i impulsat per moltes peces més, un trencaclosques dinàmic on cada tros, amb la seua forma, tenia sentit i valor. Ningú sobrava. Ningú faltava.
Aspromivise no és només un centre ocupacional; és una terra tendra on floreixen realitats que sovint passen desapercebudes. Un lloc on cadascú és valuós tal com és, i on les diferències no alcen murs, sinó la llum al final del túnel. On els límits es difuminen i apareixen paraules que no existien fins que les necessitàvem per contar tot allò que el cor sí que entén. Miravila és el nom d’aquells moments on la vida es torna més gran que el llenguatge. Miravila és Aspromivise. Per això cal inventar paraules: per a abraçar tot allò que no cap dins de cap altra.
Sandra Córdoba López
